El cost de no actuar: la factura climàtica que ja paga Catalunya

Quan es parla de transició energètica, sovint el debat es redueix a una qüestió de costos d’inversió. Però la realitat és més complexa. La descarbonització no és només un imperatiu climàtic: és també una decisió econòmica, de salut pública, de seguretat i de sobirania energètica.

La pregunta, per tant, no és quant costa desplegar renovables, sinó quin cost té continuar exposats a la volatilitat energètica, a la dependència exterior i als impactes creixents del canvi climàtic. L’Informe Stern ja advertia el 2006 que la inacció podia comportar pèrdues d’entre el 5 % i el 20 % del PIB mundial a llarg termini, mentre que actuar tindria un cost aproximat de l’1 % del PIB anual. Gairebé dues dècades després, els principals organismes econòmics internacionals han confirmat que l’escenari més car és, precisament, el de no actuar.

Estimacions recents d’Oxford Economics apunten que, si no s’intensifiquen les polítiques climàtiques, els impactes acumulats podrien reduir el PIB mundial al voltant d’un 10 % l’any 2050. La inacció, per tant, no és una opció neutral: té conseqüències macroeconòmiques quantificables i una factura creixent que ja comença a ser visible.

Una factura que ja s’està pagant

A Europa, l’Agència Europea del Medi Ambient estima que els fenòmens climàtics extrems han causat pèrdues superiors als 560.000 milions d’euros entre 1980 i 2022. En termes acumulats, això equival aproximadament a més de 1.200 euros per cada habitant europeu. El canvi climàtic ja no és una projecció científica llunyana, sinó una realitat mesurable en dades, impactes i costos assumits col·lectivament.

Aquestes xifres globals tenen una translació directa als territoris mediterranis, especialment vulnerables a l’augment de temperatures i a la irregularitat de les precipitacions, fenòmens que la comunitat científica vincula a la intensificació del canvi climàtic. L’escalfament global altera els patrons atmosfèrics, incrementa la freqüència i la intensitat de les sequeres i accentua els episodis de precipitació extrema.

Les sequeres prolongades afecten la productivitat agrícola, redueixen la generació hidroelèctrica i obliguen a mobilitzar inversions extraordinàries en infraestructures hídriques. A Catalunya, la reducció sostinguda dels nivells dels embassaments durant els darrers episodis de sequera —en un context d’escalfament accelerat de la conca mediterrània— ha comportat restriccions d’ús, tensions en sectors econòmics clau i ajustos pressupostaris per part de les administracions.

Al mateix temps, els episodis meteorològics extrems han evidenciat la vulnerabilitat de les infraestructures. Temporals intensos, inundacions sobtades o onades de calor prolongades han afectat carreteres, línies ferroviàries i serveis essencials, amb incidències recurrents en el transport públic i en la mobilitat quotidiana. Cada interrupció, cada reparació d’urgència i cada servei alterat té un cost econòmic directe i un cost indirecte en productivitat i competitivitat.

En aquest context, la crisi climàtica es consolida també com una crisi econòmica i de planificació estratègica. No actuar o retardar decisions implica assumir costos creixents, tant en termes de danys directes com d’oportunitats perdudes en la transició energètica. La conclusió és clara: anticipar-se, invertir en adaptació i accelerar la descarbonització no és només una opció ambiental, sinó una necessitat econòmica i estructural per garantir la resiliència del país.

Impactes recents a Catalunya amb cost directe

Els darrers anys han deixat xifres que permeten dimensionar l’impacte econòmic dels fenòmens extrems a Catalunya. El temporal Glòria, el gener de 2020, va provocar més de 500 milions d’euros en danys a infraestructures, equipaments i conreus. Un any després, la tempesta Filomena va generar entre 45 i 160 milions d’euros d’afectacions al territori català, dins d’un impacte estatal molt superior.

La sequera 2022-2023 va comportar més de 31 milions d’euros en pèrdues de collites agràries, a més de més de 50 milions en el sector turístic d’hivern per la manca de neu. A aquests costos cal afegir-hi els derivats de l’escassetat hídrica estructural: l’operació a ple rendiment de la dessalinitzadora del Prat de Llobregat ha suposat uns 60 milions d’euros addicionals, i la planificació de noves dessalinitzadores està valorada en prop de 467 milions.

La gelada excepcional d’abril de 2022 va causar 109 milions d’euros en pèrdues agrícoles a les comarques de Lleida, mentre que episodis com la calamarsada històrica de la Bisbal d’Empordà o les inundacions al Montsià han sumat milions addicionals en danys a infraestructures, habitatges i comerços.

Més enllà de la singularitat de cada episodi, el patró és clar: els fenòmens extrems, cada vegada més freqüents i intensos en un context d’escalfament global, ja generen costos directes i recurrents que impacten en sectors productius, pressupostos públics i estabilitat econòmica.

Renovables: competitivitat demostrada

En paral·lel, el marc econòmic de les renovables ha canviat de manera radical en l’última dècada. Segons l’Agència Internacional de les Energies Renovables (IRENA), el cost de l’electricitat solar fotovoltaica ha disminuït aproximadament un 89 % des del 2010, mentre que l’eòlica terrestre ho ha fet al voltant d’un 69 % en el mateix període.

L’últim informe de l’organisme assenyala que prop del 90 % dels nous projectes de generació renovable instal·lats al món produeixen electricitat a un cost inferior al de les alternatives fòssils més econòmiques. És a dir, no només són una opció climàtica, sinó una opció competitiva des del punt de vista estrictament econòmic.

A més, reduir la dependència energètica exterior disminueix l’exposició a la volatilitat dels mercats internacionals. Les crisis energètiques recents han demostrat fins a quin punt els increments sobtats de preus poden impactar sobre la inflació, la competitivitat industrial i la renda disponible de les llars.

Una decisió estratègica

El debat sobre les renovables no pot limitar-se al cost inicial d’una instal·lació. Ha d’incorporar el cost acumulatiu dels danys climàtics, la fragilitat de les infraestructures davant fenòmens extrems, la volatilitat energètica i la dependència exterior. Cada episodi de sequera, cada temporal que afecta el transport o cada tensió en el subministrament reforça una evidència: no actuar també és una decisió, i és una decisió amb cost.

En canvi, invertir en renovables genera actius productius amb dècades de vida útil, estabilitza costos energètics i redueix riscos futurs. La pregunta ja no és si la transició energètica implica inversió, sinó si una economia pot assumir indefinidament una factura climàtica que no para de créixer. Sobretot en un context en què les tecnologies renovables són cada vegada més eficients, més madures i més competitives en costos. En aquest escenari, la transició energètica deixa de ser només una política ambiental per convertir-se en una decisió estratègica: una eina de gestió del risc econòmic i una garantia d’estabilitat i resiliència a mitjà i llarg termini.